Ens ha costat déu i ajuda. Per un moment, gairebé vaig dubtar. Però els castells són un acte de fe. De confiar en tu mateix i en el que tens a cada costat. Fer castells és creure en la teva capacitat de superació i especialment en la de la teva colla, que també és la teva família. I així, amb fe, amb confiança i amb la convicció que ens ho havíem guanyat a pols, és com per fi vam vèncer el primer gran repte de la temporada: descarregar el f***ing 4d8!
Però no ens avancem que això vol ser una crònica més o menys ordenada del que va passar dissabte a la XXIVa Trobada de les Colles de l’Eix, celebrada a Salt.
Després dels protocol·laris pilars d’entrada, els Marrecs obríem plaça amb un 7d7 molt solvent (amb vistes, sens dubte, a un pis més) que, en teoria, ens havia de servir per treure nervis de cares al carro gros. Un objectiu que , vist com va anar la cosa, diria que no va acabar de fer el fet perquè el primer intent de 4d8 amb el que encaràvem la segona ronda va resultar ser una mica flam. Intent desmuntat i enrabiada general per un castell que sabíem del cert que podíem i que havíem de descarregar.
Mentre ens preparàvem per tornar-ho a intentar, els nostres estimats Sagals tenien a bé ensenyar-nos, un cop més, com es fa això de descarregar un 4d8 i, de passada, donar-nos l’estímul necessari per posar tota la carn a la graella. Vam tornar a les nostres abominables tradicions de fer un peu desmuntat i sense cap més excusa on agafar-nos vam tirar amunt un 4d8 preciós que només es va deformar una miqueta a la sortida de la mainada. DESCARREGAAAAAT!!!
Per bé que els deures pendents ja estaven fets, encara ens faltava el tercer castell de la diada. I no era pas un castell menor. En tercera ronda descarregàvem la tercera torre de set del 2024. Em diuen per via interna que potser es va moure quelcom més del que aquesta estructura ens té habituats, però sembla bastant obvi que li tenim la mida presa i que ens la creiem prou per fer-la créixer un pis més.
Dos pilars de cinc simultanis i després quatre pilars de quatre van servir per tancar la nostra millor actuació de la temporada (fins ara, és clar!).
Per la seva banda, els Sagals tornaven a casa nostra a mostrar-nos l’amor que ens tenen i, si per Temps de Flors van estrenar el 4d8 a Girona, dissabte a Salt ens van obsequiar amb la seva primera torre de set. Van obrir de 5d7. En 2a ronda ens van plantar de nou un 4d8 amb molt bona execució i van acabar la 3a ronda amb un 2d7 un pèl mogudet però molt segur per ser el primer d’enguany. Falta per veure quina serà la seva progressió a partir d’ara, però ens agrada que les millors places de Sagals es trobin al Gironès! (seguirem el seu exemple i ens superarem nosaltres a FM de Vic? 😉).
Els Castellers de Lleida, que porten un any esplèndid, van venir des de les terres de Ponent amb algunes baixes sensibles. Malgrat tot, ens van oferir una molt bona diada que va tenir en el 2d7 el seu millor castell (3d7, 2d7, 4d7).
I també hi eren els Tirallongues de Manresa, que enguany ja han portat a plaça, si bé sense èxit, el quatre de vuit. Tanmateix, aquest dissabte no van poder mobilitzar les suficients camises per tornar-ho a intentar i van haver de rebaixar expectatives (5d7, 4d7a i 4d7 pels de Manresa).
El clàssic 4d7 de germanor tancava una diada que deixava dues colles prou contentes i les altres dues completament eufòriques. Soparet tots plegats, concert freak per poder cantar “som les fabuloses tortugues ninja” i sessió de punxa discs encara més freaky (amb girafa inclosa) per tancar una tarda i nit memorables.
I ara què, companys i companyes? Doncs ara toca tornar-hi amb més força i ambició que mai perquè aquest primer castell de vuit descarregat de la temporada no ha fet res més que destapar la capsa dels trons. Tot just encarem la recta final del primer tram de temporada i albiro autèntics focs artificials! Tenim juny i juliol per treure tot allò que portem treballant tants de mesos. El 3 està a punt de solfa. La torre de vuit ensenya el nas per dir-nos que ja vol sortir del local. I el pilar… i el… en fi, tants altres objectius majúsculs que tenim a l’abast i que només el treball de les nostres mans i la suor del nostre front ens faran aconseguir-los. Perquè com deien els eterns Sangtraït a Paraules d’un somiador: “la victòria sense combat no té sentit”.
Ens veiem a assaig, família!
Xiqui
